Fa una setmana el nostre President pronuncià una conferència oferint als catalans una opció real de votar la independència en els propers mesos. Si això no és fer Història i Política en majúscules, que algú m’ho expliqui. Amb arguments, no amb mal dissimulada gelosia infantil.
He descobert que hi ha independentistes amb pedigrí i sense. Artur Mas, ai las!, pertany a la segona categoria i malgrat tal pecat original pretén cobrir-se de la glòria de conduir el poble català a la llibertat. I a sobre, ho fa amb vaguetats i metàfores marineres, no com un home de veritat que sap dir “Independència”.
Cada dia em llevo i dono gràcies a Déu per haver-nos donat en Mariano, n’Alícia, na Soraya, na Dolores i en Jorgito. Llarga vida al càrrec a tots, on seríem sense ells!
A la insuportable llevetat d’alguns independentistes, àdhuc presents en aquesta noble capçalera, voldria oposar unes quantes realitats i raons:
Fragilitat del procés
Siguem conscients de a què estem jugant. Ens enfrontem a un dels grans i més antics Estats d’Europa i de retruc estem a punt de revolucionar l’ordre europeu. No és la indepe del monopoly, no és qüestió de fer-ho maco amb florides i contundents proclames d’independència. Es tracta d’assolir-la! Un objectiu molt difícil contra un adversari més fort i amb més sentit d’Estat. I amb la Unió Europea en contra, sense dissimuls.
El diari “La Repubblica” ho va clavar: “Mas, el revolucionari de l’abric gris que vol alliberar Catalunya”.
Des de l’estranger es veu meridianament. Artur Mas, el nostre missatger, és el missatge. Ell representa el centre-dreta, el ciutadà d’ordre, l’autonomista català “raonable” de tota la vida que ho ha intentat tot amb Espanya i que diu prou. Adoneu-vos que és la nostra gran força a l’exterior: Mas comunica en sí mateix que el procés no és la quimera d’una colla d’eixelebrats sinó la determinació imparable del gruix de les classes mitjanes.
El nostre govern lidera la fase decisiva del procés en pràctica fallida econòmica. Gràcies al tripartit, gràcies a Esquerra Republicana. Cal seguir repetint-ho: ERC és co-responsable de llegar-nos una ruïna econòmica. Entronitzà com a President un senyor feliç de ser senador espanyol i que presenta actes de Societat Civil Catalana. Però l’autonomista és en Mas.
Estem a punt de tallar amb Madrid. Ens arrisquem a declarar-nos en fallida l’endemà mateix i a que no ens reconegui ningú. Imprescindible comptar amb un líder que generi confiança a fora i a dins. Esquerra no dóna motius a Europa ni a Catalunya per esperar-ne res de bo, ans al contrari.
Lideratge és assumir responsabilitats, no defugir-les
Artur Mas encapçala un partit i una coalició en hores baixes, ho sap tothom. Tanmateix, el poble percep que en els últims anys ha arriscat, ha exercit de líder, ha portat la iniciativa i aconseguit grans èxits contra l’Estat. Com ha escrit Vicent Partal, el 9-N és també una victòria personal d’Artur Mas mentre que Oriol Junqueras s’equivocà per complet quan s’aixecà de la taula.
Un gestiona la misèria, retalla i encara li dóna per fer escac a l’Estat amb urnes de cartró. L’altre s’espera. Què espera? No voldrà pas una querella sense fer res! Fins i tot Joana Ortega s’ha convertit en heroïna.
El President Mas, com en el seu moment el canceller Helmut Kohl, té una idea clara del que vol i de com arribar-hi. Ell és el principal blanc de l’ofensiva de l’Estat, qui s’hi està jugant el coll. Per tot això mereix la meva lleialtat, més enllà d’estètiques.
Un consell final a Oriol Junqueras: Arremanga’t, posa’t a treballar i aparca l’orgull. I vigila que al cap de 18 mesos no et “birli” la Presidència de la República Catalana en Josep Rull. N’és ben capaç.
